Fa relativament poc que soc maçó, tot hi que per la meva edat és un temps significatiu. Quin és el camí que em porta, als 26 anys, a entrar en maçoneria? Què hi trobo a la maçoneria que fa que m’hi quedi?
Quan una persona té inquietuds intel·lectuals (en el meu cas, polítiques, filosòfiques i culturals) el primer que fa és buscar, en el seu entorn més proper, persones amb les que compartir-ho i enriquir-se. És en aquest procés en el que un escolta per primer cop, com una mena de mite sortit d’un llibre d’història, que existeix un societat, organitzada i discreta, que té com fi el perfeccionament personal i intel·lectual. Poc a poc, comences a llegir, a buscar… i descobreixes que no és un mite, aquest lloc existeix.
Però un no s’atreveix trucar a la porta de forma freda: i si, rere d’aquesta façana d’intel·lectualisme i millora s’hi amaga una secta destructiva? I si resulta que fan sacrificis amb cabres i gallines? I si implica alguna cosa poc ètica? I si..? Fins que un dia, de casualitat (o no) un amic et revela que en forma part i et convida i veus que, realment, les pors que et frenaven son infundades i la majoria fruit d’una llegenda negre, molt present sobretot al nostre país després de la persecució que se’ns va fer durant el segle XX. Així és com arriba un a la maçoneria.
El que un espera de la maçoneria ja ho he explicat, però què hi troba? En la maçoneria et relaciones amb un conjunt de persones molt afins a tu i gent que, sigui per la raó que sigui, no haguessis conegut mai i s’hi genera una relació de confiança. Hi trobes coneixement de tot tipus, sobretot filosòfic: és una escola de filosofia, a l’estil de les escoles de Pitàgores, Plató o Sòcrates, en la que el mètode simbòlic permet. En el meu cas (i això sé que no aplica a tothom) hi he trobat el confort de les respostes que els nostres avantpassats buscaven a les estrelles i alguns busquen en religions: respostes a preguntes sens resposta que hem de contestar amb mites i rituals; trobo, més enllà de la plenitud intel·lectual, un element espiritual, un misticisme que, pels que ens considerem agnòstics però hem estat criats en el catolicisme, ens segueix des de petits.
Hi ha qui decideix portar-ho en secret i n’hi ha d’altres que no, que senzillament som discrets (no ho anunciem als 4 vents, però tampoc ens n’amaguem). Hi ha gent a la que li dius directament i et sorprenen amb preguntes o comentaris que tu no havies previst. Un exemple és el de la meva mare, que quan li vaig explicar en què consistia la maçoneria em va contestar que li semblava molt interessant i que ja li agradaria formar-ne part, però li sobrava el ritual, no seria capaç de no aguantar-se el riure… Doncs bé, si tenim aquest ritual no és per un motiu religiós, som adogmàtics i cada ú té dret en creure en el que consideri oportú. El ritual és una forma d’aplicar el mètode, un element ambiental que permet generar un atmosfera, és l’element que fa especial aquest tipus de trobades i les diferència d’una tertúlia de bar,